Parlant en passat.

Pensava que tot seria sempre igual, que mai sentiria la calma dins meu.

Que mai arribaria a fer gaire res perquè la por a ofegar-me em podia.

Pensava que era normal plorar cada dia.

Que era una persona amargada i ho seria sempre més.

Pensava que era diferent a la resta, un "bitxo raro" i

Que jo mai ho aconseguirira.

Pensava que era un càstig que potser mereixia, tot i no saber ben bé per què.

Pensava que era un zero. Dissimulava, però sé que per dins em sentia així.

Pensava que era l'espectador de l'última fila de la pel.lícula de la meva vida.

Sí, ho pensava. Però avui sé que m'equivocava.

Orgull

Dissabte anava travessant els pobles de la meva comarca natal i com més m'hi endinsava més em sorprenia de veure tots aquells cartells a les faroles, pòsters anunciant xerrades, parets pintades amb grafittis publicitant el 13D. I m'adonava que dins meu m'anava creixent un intens orgull patriòtic.
Al arribar al poble una enorme pancarta travessava el carrer de banda a banda i la G. estava davant la pastisseria fent campanya.

Aquí es viu diferent. A la comarca on visc ara no he vist ni un cartell, ni un. I fa un mes vaig anar a l'ajuntament i el regidor d'ERC em va informar que jo era la única persona que m'havia interessat pel tema de les votacions. Increïble!
Per això el dia 13 pujaré a votar aquí, al poble on vaig crèixer,ja he demanat si m'he de re-empadronar o sols amb el DNI es pot votar. Penso que per una vegada que se'ns dóna la veu al poble, el poble ha de parlar. Un poble adult té dret a dir el què pensa sempre i ningú ho pot privar. Dret a dir Sí, dret a dir No, sense por. Sino quin coi de poble és el nostre, només som titelles que s'amaguen de la seva identitat i jo no veig perquè ho hauríem de fer.
Hi ha qui diu que no servirà per res. Dir el què un pensa sempre serveix, callar no.

Records.

Si avui pogués escollir no estaria aquí i no voldria escriure aquest post. Hi ha dies que voldria estar amb la meva gent i avui n'és un d'aquests. Hi hauria de ser i no hi sòc. I demà no serà el mateix.

"M'hauria agradat venir-te a veure i hauriem entrat a la teva habitació a parlar. No hauriem parlat d'això,perquè et conec i tu no parles de res que et pogui tocar la teva part sensible i acabaries fent un canvi de tema i encara marxaria rient. Com t'ho fas?

Des de que m'heu enviat el sms m'ha vingut molt mal rotllo, perquè sé l'important que era per tu. I jo aquí. Buuuf.
Quan marxen les persones venen de cop un pilot de records que semblaven haver-se borrat, però no s'havien esborrat, només dormien, estaven en latència..

Saps, la veig al porxo amb la seves ulleres i la bata a quadrets, cridant-nos que ja prou de xerrameca. La recordo regant les tulipes o donant de menjar als conills. La recordo quan et preparava la macedònia per berenar en aquell vol tant chic, o et feia pa amb tomàquet i pernil,... perquè tu mai tenies gana, al contrari de mi que no en tenia prou amb els meus pans amb nocilla. La recordo cosint-nos les disfresses estrafalaries que ens inventàvem. La recordo contenta, la recordo enfadada, la recordo callant quan ens explicàvem els que consideràvem els nostres secrets-super-importants"de nois ...Fins i tot va estar present en el meu primer petó que em va fer el teu cosí al vostre terrat i em devia ben veure a través de les ratlles de les persianes,...i més i més records. Avui me'n han vingut tants,..., és que ben mirat em passava moltes tardes a casa vostra.

Hi ha dies Eva, que et juro que ho engegaria tot. Tota la colla estarà al teu costat i jo no. Vaya merda tot plegat.

Però t'ho deixo aquí escrit, perquè encara que no hi sigui hi penso molt.

Demà ens veiem. "

Per tu, apuja el volum que toquen la nostra cançó dels moments xungos. Crec que a ella també li va acabar agradant.

Adéu Aurelia. Gràcies.

Curs de Fotografia i Escrits Encriptats

La primera pregunta del professor va ser: -I tu, quina càmara tens??? Resposta:-mmmmhhhh aaaaaaaa ggggggggggggg bbbbbbbbbb (és que no sabia com es deia, és que és una càmara que té un botó l'apretes i fa xic-xac i surt una foto). Vale, ara ja he vist que tot món sap quin nom té la seva càmara, però jo no :P

Aiii que ingènua de la vida que sòc, jo el què tinc és una càmara compacta. I aquest va ser el primer aprenentatge del meu curs de Fotografia.

M'hi vaig apuntar perquè m'agrada tirar fotos i volia aprendre quatre coses bàsiques (com fer fotos de nit, amb moviment,....),... i vaig dir-me a mi mateixa, nena aquest curs estarà la mar de bé, perquè no hi haurà un nivell gaire alt ja que la gent són mestresses de casa, pre-jubilats i jubilats del poble i així també començaré a fer vida social abans que em converteixi en una marmota solitària.

I va començar el curs i vaig descobrir la meva segona ingenuïtat, quan al primer dia els jubilats van treure unes càmeres de fotos brutals que semblaven metralletes i era com una competició de qui tenia la càmara més grossa. Vaig flipar!!!!!

Tercera ingenuïtat: a part d'ensenyar-nos el més bàsic sobre les càmeres també ens expliquen el Photoshop i aquí em vaig dir: -no crec que sàpiguen gaire d'informàtica,jeje.... Doncs bé, sort en tinc del jubilat que seu al meu costat, el Sr. Josep, que m'ajuda ,molt amablement, a moure'm pel Photoshop. Ouuups!Però aprenc molt, això sí.

Ara un company de feina m'ha deixat una réflex i estic practicant a tort i a dret, perquè he d'estar al nivell del grup. Ostres, no us podeu ni imaginar la feinada i els mal de caps que m'està portant aquest curs de fotografia....

I res, que així també aprofito per penjar un escrit amb la meva lletra. És un dels fulls d'apunts del curs, no l'he passat a net perqué sigui més autèntic de com escric quan vaig ràpid i també perquè hi ha coses que no tinc massa clares de les que hi he escrit, és com un missatge encriptat que té les meves típiques abreviatures, algunes fins i tot, són símbols de física de l'època de ciències pures de l'institut.

Doncs ale, si teniu pebrots a veure si enteneu alguna cosa, jijijij :P

Marató de TV3. Síndrome de Cornelia de Lange

SÍNDROME CORNELIA DE LANGE

Trastorn congènit (present al naixement) i que està caracteritzat per un conjunt d’anomalies físiques i especialment facials (hipocreixement, microcefàlia, celles unides, nas petit i ample, excés de pèl, pestanyes llargues, llavis fins,... )com a principals trets que hi solen anar associats. Sol també anar lligat a retard mental de grau variable.

Causes: Fins al 2004 no es coneixien les causes que el produien, va ser llavors quan es van descobrir que el 50% dels casos estudiats presentava alteracions en la sequència d'un gen localitzat al braç curt del cromosoma 5. Aquest gen rep el nom de NIPBL.
Diagnòstic: Aquest descobriment obra la porta a poder-se fer proves de diagnostic mol.lecular (encara que no siguin excloents) i se segueixi investigant el NIPBL. Fins fa poc sols ens basàvem en les dades clíniques.

Incidència: 1/100.000. Lleuger predomini en dones (1,3 per cada home)

Links http://www.corneliadelange.es/ www.enfermedades-raras.org/

NICARAGUA. Estiu 2009. Mare de 20 anys i infant de 3 anys.

Foto d'una de les sessions d'Estimulación Temprana. (Nicaragua 2009.) Perdó per la qualitat de la foto :(

“Era el meu primer divendres i estava a un costat de la sala. Veia com les mares, i dic mares perquè n’eren la majoria, s’asseien amb els seus fills sobre les “colxonetes” que les educadores els havien col·locat. Hi tenien diferents jocs i parlaven entre elles i jugaven amb els nens.

De seguida em vaig fixar amb un d'ells. Vaig reconèixer la peculiaritat dels seus trets. Aquelles celles que se li unien sobre el nas fent-hi dues arcades i que amagaven uns ullets petits i plorosos, la seva talla petita, els llavis tensos que li deixaven al descobert les dentetes de davant.

M’hi vaig apropar i ens vam presentar. Em va dir el nom del seu fill i em va explicar que tenia Cornelia de Lange. Li vaig dir que coneixia el síndrome, va fer un petit somriure i vàrem continuar parlant... deia que venia al centre perquè sabia que aquí li pagarien les proves a Managua per ajudar a saber què li passava, deia que sovint estava malalt i que els medicaments que li receptava el metge eren massa cars i com que no treballava perquè l’havia de cuidar no els podia comprar.
Llavors van començar les preguntes : -usted sabe si va a crecer, si hablará, si andará...?

El seu fill no volia que parléssim i rondinava. Li vaig oferir una pilota i junts la vam fer lliscar per sobre aquell joc varis cops, però quan la pilota marxava, ell protestava i la mare s’afanyava a portar-li. Quan ella li va donar la pilota ell la va pegar, ella em va mirar i va somriure. –le hace reir que él pegue? –es que sino se enfada. –Tiene derecho a enfadarse pero jamás a pegarla. –Sabe su papá tenía también mal carácter, pero cuando el nació se fue y ahorita vivo com mi prima. M’ho explicava sense poder-me mirar als ulls, amb certa vergonya. Durant la meva estada descobriria que aquesta situació es repetia en més casos dels que mai hauria pensat.
-Cuantos años tiene?- Li vaig preguntar. –Recién hizo los tres.
Vaig quedar parada i llavors vaig ser jo la que va abaixar la mirada, perquè evolutivament li hauria posat no pas més d'1 any d’edat.
... vam estar uns minuts més parlant i ens vam acomiadar fins la pròxima setmana.

Em vaig aixecar i vaig anar cap a fora a què em toqués l’aire. Bé, això de tocar l’aire era només una manera de parlar perquè la tarda era calorosa i assoleiada i tot i ser en plena època de pluges no hi havia ni rastre de núvols per enlloc.

Vaig sospirar, si hagués estat al meu lloc de treball a Catalunya hauria tirat 50 cèntims a la màquina de cafès i m’hauria pres aquell líquid tenyit però que m’ajudava a pensar. Però no hi havia cafè.

... ella m’havia fet moltes preguntes... Vaig mirar endavant, a la “cancha” on jugaven alguns nens a pilota i vaig adonar-me que aquí no podia donar-li les mateixes respostes que a Catalunya, tot prenia un altra significat i creixia dins meu una estranya barreja d'impotència però també de necessitat de continuar"

Quieta

Quieta, ben quieta!

Ha arribat un punt que em sembla que si faig un pas endavant la cago i un pas enrera la cago,..., en resum que faci el què faci la cago.

Sento com tot el què he fet res estés bé i no és cert, buuuf, i ara és com si em trobés jugant a aquell joc de l'hora del pati on un parava i comptava fins a deu i la resta corríem, fins que es girava, haviem de quedar immòbils i qui es movia el "mataven". Doncs així estic: immòbil l'únic punt on ja no sento que faci res malament.

Reflexions trascendentals d'un dimarts qualsevol

Avui llegia posts i n'he llegit un que m'ha fet pensar en aquesta colla de pensament que venen a continuació ...

Fa uns anys enrera les coses no m'anaven gaire bé. Tenia ganes de marxar de tot, agafar els trastos i fugir per començar de nou. Em deia a mi mateixa que això era una tonteria garrafal, perquè per molt lluny que marxés els problemes em seguirien.

Ara, ja no sento que hagi que fugir de res. No tinc aquella por o aquella angoixa que se'm menjava per dins, però encara de vegades penso que m'agradaria començar de nou, en un lloc on les coses fossin diferents, on es visqués diferent.

És que sento com si el ritme d'aquesta vida no anés amb mi, com si em faltés llibertat. Com si estés portant un corsè que m'estrenyés i em faltés l'aire. O com si fóssim robots i haguéssim de seguir un camí recte, i jo (ara se'm en va la bola alerta:P) fos un robot més, pero no anés al mateix ritme, que tingués ganes de parar quan toca caminar o ganes de caminar quan toca estar parat o volgués anar cap a una altra banda, però toca anar endavant i com que no hi vaig doncs xoco, em dono constantment cops i em sento malament per no saber marcar el pas com la resta.

És com si aquest camí fos massa monòton i hi faltessin vivències o emocions...