La nostra amistat voreja el precipici. Avui provaré de fer un pas més i tant pot ser que ja caigui com que ens allunyem d’aquest forat i seguim caminant.
He fet un munt de passos, masses i sovint m’he sentit jutjada o apartada. Ara jo no sóc la mateixa d’abans, ja no em dolen algunes reaccions, simplement no vull res a la meva vida que em faci mal, per principis, perquè jo no jugo a res.
Només vull trobar a la persona que un dia vaig conèixer i a la que he volgut estar sempre al seu costat. Però hem de fer, els dos, les coses diferents, hem de poder ser com som, sense trampes ni cartrons perquè m’ofenen i tal i com és ja és una persona simplement meravellosa.
No sé com anirà, però si faig un pas més i rebo dolor ja no podré seguir, perquè ara em costa molt, és que han estat tantes coses en aquest camí, tantes preguntes que no em sé respondre que ja no puc amb més.
Li vull donar el meu afecte, perquè en mereix molt i molt, igual com crec que mereixo jo, vull poder parlar i riure junts, vull poder tornar a mirar-nos directament als ulls sense tenir por a res.
13 comentaris:
Adonar-se que una amistat està en aquest punt és dur, però necessari. Quan una amistat està molt viciada cal que totes dues parts hi posin la mateixa empenta per a canviar-la, perquè necessita una rentada de dalt a baix. Però, de vegades, no són totes dues parts que hi participen...
No et diré que ho deixis, ni que t'hi esforcis. Només et diré que enhorabona per haver-te'n adonat. Això és el primer pas. Ara, què fas i què deixes de fer és cosa teva. Tens clar que no vols patir i això és el més important: tu. I m'alegra veure que ja ho saps!
Pitonets!
Estic amb la Núr. Si no hi ha disposició de les dues parts, és difícil que les coses hagin canviat pels dos i quan es parli s'enfoqui des d'un altre punt de vista. També valora el què has aconseguit que és molt important i decideixes fer un pas més, però no et desil·lusionis si no surt bé. La vida continua, ja ho saps.
Aquí estem pel què faci falta!! Muack!!!
NÚR i INSTINTS:
Sou requete-maques les dues. Gràcies per les vostres paraules i per saber que puc comptar amb els vostre suport.
Abans em sentia dèbil, però ja no. Sigui el què sigui m'alegra d'haver fet sempre el què he cregut i no m'arrepenteixo de res. Jo només vull sentir que sòc feliç i sento que ja toca.
Una abraçada ben grossa!!! :)
Bé, cal desitjar-te sort, perquè de vegades la millor de les nostres voluntats acaba per no aconseguir res. Però espero que no et passi i puguis aconseguir els teus objectius. És d'esperar que l'altre hi posi la mateixa voluntat.
Hola,
Perdona que envaeixi la teva intimitat, passejava pels blocs, i m'he parat en el teu, i en aquest profund pensament, (crit de dolor i esperança) que transmets des del cor. Desconec la història i no puc parlar amb coneixement de causa, però si vols tirar endavant, estima't primer a tu mateixa, i des d'aquest amor, aconseguiràs la força per aconseguir la resta.... posa't guapa per dins per estar guapa per fora.
Petonets
Nits de vegades ens costa donar el primer pas i trencar el gel, però si no ho fem mai no sabrem el que hagués pogut passar. Crec que és important intentar-ho. No ens podem quedar amb la sensació de no haver fet res.
Una abraçada i endavant.
comte amb el rebre dolor, sobretot tingues tu la pilota, cuida't
LEs coses que voregen el precipici massa temps fan patir massa Nits...Sento arribar amb retard, he estat absent de tot aquest món blogger durant dos dies com qui diu. El que et deia, si es pot afrontar i allunyar-se del precipici, molt millor. No ens mereixem patir, oi?
Tant de bo hagi anat bé la trobada!
No sabia que havies tornat! M'ha fet molta il.lusió tornar a llegir-te :-)
Petonets!!!
No va anar bé i no ni què comentar-vos. Ho sento.
Sempre fa mal perdre una amistat és com el què diu aquella vella cançó "algo se pierde en el alma cuando un amigo se va" . i més quan no entens ben res. Però hi ha coses que m'han ofés i no crec que me les mereixi.
Avui ja em sento més tranquil.la i ara toca mirar endavant.
Gràcies pels vostres comentaris d'ànims :)
I benvinguts a casa: Helena i Super-DooMMaster!
Facis el que facis, procura ser feliç. Si la gent al voltant teu no t'ho deixa ser, o bé agafar el toro per les banyes, i si no val la pena, deixar passar el temps. Si la amistat ho valia, torna quan les aigües estàn més calmades.
Aisss he de reunir més de 5 minuts i dedicar-te un mail!!!
Nits, m'alegra llegir que s'ha solucionat, encara que hagi acabat en separació. Jo vaig passar pel mateix fa un parell d'anys: la meva millor amiga me n'havia anat fent algunes, però les vaig anar aguantant fins que la va fer massa grossa i ho vaig tallar. Vaig provar de perdonar-la, però no es va disculpar, sinó que va exigir ella que jo em disculpés.
Al primer moment el sentiment de pèrdua és molt dur, però quan t'adones de tota la tranquil·litat que vas guanyant, la serenor, la sensació de no haver d'estar patint per un assumpte no resolt... tot al teu voltant millora, perquè tu estàs en pau per dins. :)
Pitonets, preciosa! I torna a escriure, eh??? Que si trigues gaire jo pateixo!!!!
BOBBIN:
Eiiii que bé tornar-te a veure per aquí, welcomeeee again. I guay si m'escrius, però tranquil, quan te vagi bé parlem. Besitoooooos !!!! :)
NÚR:
Merci super-guapi per preocupar-te per mi. Simplement va ser una discusió, crec que tenim caracters explosius i pim-pam, però estic bé. Aquesta setmana no he tingut massa temps per escriure amb lo dels cursos, va, intentaré escriure 4 coses. Mooooolts petons Núr :)
Publica un comentari